“Prefereixo aprovar i treure-m’ho de sobre”

Molts estudiants sortirem buits de les universitats

Una pregunta es llença a l’aire en una de les facultats de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Veniu a aprovar o veniu a aprendre?”, demana la professora als alumnes i, mentre fa això, anima a les persones que només van a classe amb el propòsit d’aprovar, que aixequin la mà per fer-se una idea de la quantitat de gent que té aquest objectiu.

El resultat és esfereïdor: aproximadament el 50% de la classe aixeca la mà afirmant que el seu objectiu és aprovar per tenir una assignatura menys carregada a les seves esquenes. La professora fa una ganyota i, desanimada, explica als alumnes que aleshores no s’esforçarà a donar classes amb continguts enriquidors i, per estalviar-se feina inecessària, donarà als alumnes matèria per aprovar i prou. “Prefereixo aprovar i treure-m’ho de sobre” afirma un noi de les files centrals de l'aula.

La meva experiència a la universitat ha estat curta però suficient per adonar-me que en alguns aspectes, i lluny del que repeteixen molts dels docents que exerceixen en les seves aules, s’assembla en molts aspectes a l’institut. Els alumnes d’última fila no callen en la majoria de les classes, alguns no tenen gens d’interès per l'assignatura ni per la carrera en general i, molts altres, prefereixen tindre un 5 a l’examen que aprendre realment els continguts que els serviran el dia de demà per la professió que han escollit.

Alguns argumenten que en molts casos les assignatures que hi ha a la carrera no es corresponen pas amb les pràctiques que exercirem a la vida laboral però, tot i així, t’ho pots prendre de dues maneres: o ho aprofites o comptes els dies perquè la tortura s’acabi. Malauradament la majoria de vegades els estudiants escollim al segona.

Malgrat les meves afirmacions despectives cap a les actituds que tenim la majoria dels estudiants,  cal recalcar que no tota la responsabilitat és nostra ja que, per més que aquest estudis siguin totalment voluntaris, cal recordar que la feina dels docents és ensenyar de la millor manera els conceptes de la seva assignatura i, la veritat, hi ha alguns que mereixen la més sincera de les reverències, i d’altres fan que t’estiris els cabells perquè ni els interessa donar classe, ni escoltaran les teves queixes.

Un dels nois que ha afirmat que prefereix aprovar que aprendre, s’acosta a la taula de la professora per parlar amb ella quan la classe ja ha acabat. El nano explica a la docent que ell vol aprendre, però el fet d’aprovar el preocupa perquè és el que el dia de demà li permetrà tenir el títol universitari a les mans. Malauradament no li falta raó.

Des del meu humil punt de vista, crec que hi ha molta gent que està centrada en treure les mil i una matrícules per després fer un gran màster i amuntegar títols i més títols que un cop emmarcats, acumularan pols a una de les parets de casa mentre la nostra avia els senyalarà per presumir de net.  Però el que no sabrà l’avia i el que molt pocs serem capaços de reconèixer és que, en la majoria de casos, haurem sortit mig buits de la universitat, i dic mig buits perquè sempre hi haurà algun acadèmic que per la seva saviesa, paciència, determinació i tems, ens quedarà al cor i ens omplirà les ànimes.