Que la gent t’escolti, t’ajudi i t’entengui és l’estímul més gran

Autorretrat de l'entrevistada

Entrevista a una artista molt realista

Sylvia Camblor és una artista que es dedica a fer obres realistes, la gran majoria retrats, a llapis. Tot i ser d’Arenys afirma que a Canet de Mar, on té el seu local i es dedica hores i hores a la seva passió, es sent com a casa. Ella explica que l’esperit artístic d’aquest poble del Maresme ha arribat al seu cor.

Quan vas decidir que et volies dedicar a fer obres realistes?

Quan anava a l’institut els professors de tot allò relacionat amb el disseny gràfic, dibuix tècnic, etc., em deien que tirés per aquest camí perquè tenia grapa per dedicar-m’hi. Tot va començar quan a les meves estones mortes agafava llapis i paper i començava a experimentar. De fet, he provat l’oli, he fet belles arts, he mirat de fer pintura, escultura i moltes altres tècniques, però amb la que m’identifico és amb el llapis.

Molta gent cataloga el llapis com el germà orfe o pobre de l’art perquè sempre s’ha dit que l’oli té molt més prestigi. Altres diuen que és un repte molt més interessant treballar amb el llapis perquè amb una sola eina has de treure tota la gama de colors, sensacions, textures, emocions, etc., que a més a més ho has de saber transmetre. Quan disposes dels colors, a través d’ells, és molt més fàcil poder aconseguir tot això.

Primer treball de la Sylvia

Aquest és el primer treball que vaig fer. (Em senyala un dels quadres que té penjats a la seva esquena).

És preciós!

Sí! Sempre que he fet alguna exposició i l’he dut em demanen si està a la venta i jo els ho deixo molt clar: els venc tots menys aquest. Tothom em diu el que els ulls d’aquesta obra són d'allò més especials i transmeten molt. Jo acostumo a explicar que, quan em perdo, em busco en la mirada d'aquest primer treball. Tot i que es recomana que no et “casis” amb cap dels teus treballs, perquè allò important és que rodin i es moguin perquè la gent els vegi, al principi tens aquella sensació de voler-los retenir, perquè els sents com fills teus. En aquest cas, per a mi, aquesta és una obra important. És una mena d’identitat i, per això, procuro tenir-lo a prop.

Com és que t’hi sents més a gust a Canet que a altes llocs on has treballat?

Jo el trobo un poble molt més artístic que Arenys. La primera exposició que vaig fer va ser a Canet, al restaurant La Queixalada. L’Andreu (amo de la Queixalada) i la seva dona em van ajudar molt; a més a més no em demanaven res a canvi. Que et puguis trobar amb persones que t’ajuden al 150% és molt difícil, i ho dic havent estat a Consell de Cent, a Barcelona, on tot eren galeries d’art, però allà et demanen que cedeixis una o dos obres més el 60% de les vendes(això si aconsegueixes vendre algun quadre!) per poder exposar. Per tant, t'acostumes a trobar que fas una exposició, que dura una setmana o 10 dies, i has de cedir un parell d’obres quan la majoria de vegades no has venut res, i per tant sacrifiques el teu treball.

Per això, trobar-te amb persones que t'ofereixen el seu espai a la teva disponibilitat, a cost zero i sempre procurant que tinguis tot allò que necessites, és un 10. Necessites gent que t’obri el camí i això és ben complicat. A vegades, qui té el poder d'ajudar-te no ho fa i aquells que no el tenen, però d’alguna manera et poden donar un cop de mà, sí. Per a mi aquestes persones són molt importants.

Aquestes condicions les he trobat a Canet i tot i que em diguin que renego del meu poble, Arenys de Mar, jo em sento de Canet perquè m’han acollit. Agraeixo moltíssim les oportunitats que he tingut sense que jo esperés res i, a més a més, sem sento afortunada per la quantitat de gent que em ve de fora, sense pràcticament haver fet cap mena de publicitat, a través del boca a boca.

Aleshores no t’ha estat gaire fàcil obrir-te camí.

No, perquè tot allò relacionat amb un aspecte artístic és molt complicat d’entendre. Et poso un exemple: si tu vas a classes de piano pots arribar a aprendre a tocar-lo i, tècnicament, la persona que t’ensenya a tocar-lo pot ser molt bona, però per poder transmetre cal anar molt més enllà de la tècnica. Quan alguna cosa realment t’arriba vol dir que és capaç de traspassar més enllà de la tècnica. Aquest és el repte i la dificultat de qualsevol artista.

A més a més l’art és regeix molt per modes, moments, espais, etc. Hi ha gent molt bona que no ha aconseguit obrir-se camí i d’altres no tan bons que han sabut manegar els fils comercials, a més a més dels punts que eren importants, que sí que ho han aconseguit. Tenir en compte que ens sostenim gràcies a una via comercial, que potser no ens és agradable, és essencial per poder fer el que realment desitgem. Aconseguir això, per a mi, no ha estat un repte sinó simple estratègia.

Malgrat aquests moments de dificultat, has tingut el suport de la teva família i amics?

Si, però és cert que el meu pare, que és constructor, em deia que li hagués agradat que hagés estudiat alguna carrera com arquitectura, per més que no em cridés del tot l’atenció. És una realitat que la gent vol que et dediquis a alguna cosa “sostenible” o que es pugui “palpar”. Tot allò relacionat amb l’art és sentiment, emoció i, en conseqüència, treballes amb allò que et surt de dins. És arriscat dedicar-se a un ofici eteri, ja que normalment les persones ens movem en funció d’allò que podem tocar, allò que és una realitat però sí que reps suport, sobretot per part d’aquelles persones que són capaces de comprendre el que fas i entenen els teus pensaments i sentiments, que sempre tindràs un punt de suport.

Per tant, pel que dius, el més difícil no és pas dedicar-se sinó poder viure de la teva passió. Quan vas decidir que et volies llençar a la piscina i procurar viure de les teves obres?

Bé, realment el que has de fer és ser valent i jugar-te-la però, de fet, no és gaire diferent a quan una persona obre un bar o una consulta mèdica pel seu compte, simplement apostes pel que tu vols i penses “que sigui el que Déu vulgui”. De tota manera, que la gent t’escolti, t’ajudi i t’entengui és l’estímul més gran que tens i amb això ets capaç de tirar endavant.

Quan ets conscient que això  de dibuixar forma part de tu, és a dir, que no és pas una opció sinó que és part de la teva personalitat i el teu caràcter, t’adones que, t’agradi més o menys, ho has d’acceptar.

En els meus inicis, vaig estar 7 anys donant classes a tres escoles diferents que tractaven sobre figura humana, teoria del color, indumentària, etc. Són aquestes feines les que et donen suport per dedicar-te posteriorment al que realment vols fer. Després d’això vaig estar fent un treball de nens maltractats, del qual no en volia treure cap benefici econòmic però sí que hi volia aportar alguna cosa de profit per aquests nens. Has de buscar feines que puguin tenir un efecte, potser no tan directe com t’agradaria, però que et permetin mantenir-te en una línia per poder seguir fent altres activitats que per a tu són importants.

Voler fer allò que t'agrada suposa un xoc contra la realitat perquè, normalment, la gent que t’envolta dóna per fet que si tens una vocació artística estàs “obligat” a compartir-la amb el món, però això no és tan fàcil perquè allò que t’ho permet són els diners. Com a artista pots aportar la teva idea, el teu esforç, la teva voluntat, etc., però suposa un cop dur veure que això no té la reacció que tu esperaves. Quan la gent s’adona que tu no pots aportar diners, sinó que aportes aspectes abstractes, no es volen embolicar amb els teus projectes.

Què n’opines dels prejudicis socials cap als estudis per a una formació artística?

Obra en procés d'especial estima per la Sylvia

Bé, aquí a Espanya ho tenim molt difícil perquè tothom té al cap als grans referents: Dalí, Miró, Picasso, Velázquez, etc. Ningú pretén arribar al nivell d’aquests monstres de l’art, però la gent els té al cap i per això és molt difícil obrir-se camí. De portes a fora és molt més fàcil perquè la gent t’escolta i, en canvi, aquí no ho fan perquè està molt present el mur que suposen els referents històrics.

Fins i tot, i pot sorprendre, la diferència entre Madrid i Barcelona és abismal: tot i que Barcelona sigui una ciutat que té una imatge cosmopolita, és molt més tancada a aquesta fenia que no pas Madrid, que per més que vulguis no te l’acabes. De fet, la majoria de galeries d’art de Barcelona han tancat, de la mateixa manera que han anat desapareixent a Girona, que abans era una ciutat a tenir en compte en el món artístic. Dit això, al final t’adones que si et vols dedicar a l’art has de mirar més enllà d’Espanya per buscar-te la vida.

Hi ha persones que renuncien a la seva vocació artística per tot això que expliques, és a dir, perquè no els sembla factible convertir-la en allò que els pugui donar de menjar. Què en penses?

O li fots pilotes, parlant malament, o no te’n sortiràs. Un exemple molt clar és Dalí: ningú el coneixia i no triomfava com a artista fins que van començar a sortir a la llum totes les seves excentricitats. Que et trobis que hagis de cridar l’atenció per altres mitjans que no són els teus valors és trist però, moltes vegades, necessari. Hi ha persones receptives a les que pot agradar més o menys el teu treball, però n'hi ha d’altres que estan totalment negades a escoltar-te. La meva família és de França i sempre m’he trobat que allà he estat més ben rebuda i això  em dol perquè jo sóc d’aquí i no pas d’allà. Si et vols sostenir en aquest món has de tenir molta valentia i anar a per totes. Si no et surt bé doncs potser hauràs d’acabar dedicant-te a un pla B, tot i que no t’agradi.

En algun moment has pensant que hauries d’haver-te dedicat a aquest pla B?

Sí, però com em diu un amic, jo faig allò que sento en tot moment, aleshores, quan tinc un sentiment, quan crec que he de fer alguna cosa, la faig. És clar que em pot sortir malament, però si això passa em quedaré amb la derrota i, a la vegada, sabré que he fet allò que jo sentia i això és una satisfacció enorme. És totalment cert que hi ha dies que només penses en baixar la persiana del local i abandonar, però després t’adones que les persones que t’envolten, es dediquin al que es dediquin, no tenen una situació tan distant a la teva. En el moment que veus que no és una situació personal, sinó que la vida és així de dura amb tots, saps que has de fer el que vols, surti bé o no, perquè aquest és el teu objectiu.

A més a més, les persones que ens dediquem a qualsevol cosa relacionada amb l’art acostumem a ser persones fràgils, perquè aquell sentiment que et fa transmetre el que tu vols a través de les teves obres també té un cantó negatiu, que és l’extrema sensibilitat amb la que perceps el món. Per això mateix tot allò dolent t’arriba molt més que als altres i  has de tenir un bon para-xocs de manera que allò extern no t’afecti tant. Has de crear el teu equilibri.

Cal saber que no pots arribar a tothom per més que ho intentis, perquè això és una utopia, però mentre tinguis clar el que vols, n’hi ha prou. Els elements que cal tenir presents per triomfar són tants que es torna molt complicat d’acomplir: el moment, l’espai, la sort, les persones amb les que et creues, etc. Per això cal que facis tot el que estigui a les teves mans i que després et relaxis sent conscient del teu esforç.

Has dit constantment que trobes més portes obertes fora d’Espanya. Et passa el mateix a l’hora de vendre les teves obres?

Si, és clar, en venc moltes més  fora d’Espanya, perquè allà la gent que es dedica a l’art rep molt més reconeixement que aquí. Potser aquí pots trobar algú que respecti la teva feina, perquè connecti amb la part sensible de les teves obres, però no és tan fort ni tan nombrós com el suport que reps a fora.

La gent a Espanya sembla que vagi cega i només pensi en els seus problemes del dia a dia, mentre que fora m’he trobat amb gent oberta que és capaç de veure més enllà del que tenen al davant.

Quantes obres et poden arribar a demanar en un mes?

En el meu millor mes em vaig trobar que havia de fer 8 encàrrecs. Per a mi va ser tot un rècord i vaig anar una mica atrafegada perquè necessito entre una setmana i 10 dies per acabar una de les meves obres. Potser després et trobes amb mesos molt més fluixos. A això li has de sumar el grau de dificultat que et demana el client: hi ha coses complexes i d’altres més simples.

Amb el que jo treballo és amb la figura humana, no només he dibuixat això però amb el que més m’identifico és amb aquest tipus d’obres. És gratificant veure com les persones que et fan un encàrrec valoren la feina feta i, a més a més, saben tot l’esforç que hi ha darrera. De fet, és per això que no es sorprenen ni pel preu ni pel temps que puc trigar a realitzar l’encàrrec.

Malauradament, amb la crisi que estem patint, encara és menys comú fer un encàrrec d’aquest tipus. No és un producte de primera necessitat, cosa que afecta molt a l’hora de vendre, i en un moment en què les persones procuren sostenir-se amb allò vital, no es plantejaran comprar un caprici.

Que és allò que més et demanen?

Retrats, tot i que a mi el que m’agrada realment és dibuixar figures nues perquè tot allò que forma part de la figura humana (els teixits, la musculatura, com hi toca la llum, les ombres que genera, etc.) em fascina. Malauradament allò que més em demanen, els retrats, és allò que menys m’agrada fer perquè la nostra cara va canviant constantment i capturar la imatge d’una persona en un instant concret és gairebé impossible. A més a més, la persona s’ha d’identificar amb la fotografia que t’han donat per fer el retrat i, posteriorment, tu hauràs de traslladar aquella imatge al paper. Per aquest motiu és molt important que la fotografia sigui especial, que tingui moviment, perquè en cas de no ser així, per què vols el retrat si ja tens la fotografia?

De totes les feines que jo faig potser és la més desagraïda, perquè implica un major repte i dificultat. Cal tenir en compte que en tot moment la fotografia mana, és a dir, per més que tu facis un dibuix igual a la fotografia, sempre serà discutible el fet que existeixi alguna diferència.

Per acabar, què diries a una persona que es vol dedicar al món de l’art però que no es veu amb cor de fer-ho?

No ho podràs evitar. No tot és tancar números a fi de mes, és més, fer això és relativament fàcil perquè hi ha mil opcions que t’ho poden permetre. No dic que escollir viure aquesta realitat sigui bufar i fer ampolles, perquè costa, però si tens aquesta inquietud, per més que la vulguis adormir, és dins teu i sempre necessitarà sortir i projectar-se d’alguna manera. Tens dues opcions: o renegues de qui ets o acceptes qui ets en realitat i vas a per totes. Oi que no et tallaries un braç o una cama per poder seguir endavant? Doncs això és el mateix.

Creu-hi, tingues fe, confia-hi i vés a per totes, per més que et trobis un munt d’obstacles pel camí. Tira sempre endavant, perquè no pots fer res més que això.