"En aquell vagó sentia que em moria"

L'Ariadna recorda el seu primer atac d'ansietat a l'R1 de Rodalies Renfe i encara ara li passa factura

L’Ariadna està asseguda al costat de la finestra del tren i contempla les grans vistes que ens ofereixen les línies del Maresme de Rodalies. Mentre observa el mar tranquil, no pot parar de donar voltes, amb cert neguit, a un pendrive en forma de Capità Amèrica que porta a les mans. Aquest estat de nerviosisme té una explicació molt clara: m’està explicant com va ser el seu primer atac d’ansietat mentre fem juntes el recorregut on va tenir lloc.

Aquesta estudiant de la UB és usuària habitual de Rodalies i durant l’estiu de 2014, va utilitzar la línia R1 per anar de a seva feina a Barcelona fins a Blanes, on encara viu actualment. En un dels trajectes que va realitzar a l’Agost, l’Ariadna i tota la resta de passatgers que anaven al seu vagó, ho van passar francament malament. Això era conseqüència que l’aire condicionat no funcionava. La gent es queixava reiteradament i fins i tot, després d’haver-se adonat que no ho suportarien més estona, alguns passatgers decidien baixar del vagó i esperar el següent tren cap a Blanes.

Les pantalles anuncien l’estació on l’Ariadna va patir el seu primer atac d’ansietat

L’atac d’ansietat

“Propera parada: Sant Andreu de Llavaneres” anuncia la megafonia del tren. En aquella estació, segons m’explica ella, van tenir lloc els primers símptomes del seu atac d’ansietat. Un formigueig va començar a pujar per les seves mans, passant pels seus braços i desembocant finalment al seu pit. “Propera parada: Caldes d’Estrac” canta una veu femenina al tren. L’Ariadna m’assenyala la pantalla que ens indica la parada a la que ens dirigim i segueix amb el seu relat.

El formigueig no es va aturar pas al seu pit, sinó que va pujar fins la seva cara i aleshores va notar com tots els seus músculs facials deixaven de funcionar i, aleshores, espantada per tota aquella situació, es va tapar la cara perquè ningú veiés l’expressió que no podia controlar i va començar a respirar ràpid, amb inspiracions molt curtes i exhalacions descontrolades.

La situació de l’Ariadna no és aïllada. El 2009 el 16% de la població va haver de consumir alguna mena de psicofàrmac.– A partir d’aquesta estació em recordo de molt poca cosa.- em diu l’Ariadna mirant per la finestra amb nerviosisme mentre recorda tot el que va sentir aquell dia- Era la primera vegada que tenia un atac d’ansietat i ho vaig passar molt malament, perquè no sabia el que em passava exactament. En aquell vagó sentia que em moria.

El que si recorda és que a l’arribar a Arenys es va posar a plorar per tota l’angoixa que li produïa la situació. Finalment, després que els passatgers fessin sonar l’alarma perquè algú l’ajudés, va baixar del tren i la van canviar de vagó. En aquell recinte l’aire condicionat funcionava i tothom estava més tranquil. Uns turistes ajudaren a l’Ariadna a recuperar-se: alguns la ventaven mentre un metge, que viatjava al mateix tren, li preguntava si es troba millor. El personal de seguretat de Renfe es va dirigir cap a ella i li van retreure que tot i trobar-se malament no havia baixat del tren, però en cap moment li van oferir ajut o la possibilitat de reclamar.

Un cop ja va passar tot el moment d’angoixa, l’Ariadna va sentir que a través de la megafonia del tren s’anunciava que l’aire condicionat dels tres últims vagons no funciona i que tots aquells que poguessin es traslladessin als recintes on el servei de climatització funcionava amb normalitat. Fins aleshores ningú els havia avisat de la situació que es patia als tres últims vagons i portaven ja més d’una hora de trajecte al tren. La crispació de l’Ariadna augmenta mentre m’explica que si ho hagués sabut de bon principi s’hauria canviat de cotxe i hagués tingut un trajecte tranquil.

-Però el tren anava tant ple que dubtava que hagués pogut trobar lloc als primers vagons. A més a més no se’m va passar pel cap baixar del tren perquè, al sortir de la feina després d’un dia esgotador, només tenia ganes d’arribar a casa- m’explica ella procurant fer-me entendre com es sentia.

Per solucionar la nefasta situació de la zona amb problemes de temperatura, els usuaris obrien les portes a cada parada, encara que no hagués d’entrar ni sortir ningú, perquè als vagons pogués entrar una mica d’aire. Malauradament aquest mètode que seguien els passatgers no va ser suficient per l’Ariadna, que encara recorda amb malestar aquell dia. Una de cada sis persones patirà algun trastorn d’ansietat com el de l’Ariadna durant almenys un any de la seva vida.

A dia d’avui

Aquest fet va suposar un canvi en la vida de l’Ariadna ja que per tota l’angoixa que li va provocar la situació, ella la va assimilar com a un fet traumàtic. Durant molt de temps es va deixar de posar la roba que havia dut aquell dia si sabia que havia d’agafar el tren i ella afirma que durant tot aquell estiu no va tornar a anar en aquesta mena de transport tranquil·la. L’Ariadna m’acaba d’explicar tota la història just quan arribem a Arenys, on fa 2 anys va acabar el seu atac d’ansietat.

Tot i que hi ha formes per procurar controlar un atac d’aquesta mena, és molt difícil fer-ho i més si és la primera vegada que et trobés en aquesta situació. Tot i que l’Ariadna encara en pateix, ella afirma que no són ni de bon tros tan esfereïdors com els que experimentava en un principi. Després que li diagnostiquessin ansietat i que li donessin un parell de consells per poder passar aquest mal tràngol amb la major tranquil·litat possible, l’Ariadna ha pogut superar el mal tràngol que va patir per una negligència de Renfe.